Títols adequats per designar al papa

Tenim nou bisbe de Roma, el papa Francesc!

Quins títols del papa són més adequats per designar-lo? Per Mn. Salvador Pié-Ninot

A partir del simple elenc que va fer el 1970 la Comissió Teològica Internacional es poden presentar breument algunes de les formes per designar el papa. Aquest organisme de consulta de la Santa Seu format per teòlegs rellevants, entre els quals hi havia en aquells anys H. Balthasar, I. Congar, O. GLZ. D'Cardedal, H. de Lubac, K. Rahner, J. Ratzinger, i C. Vagaggini.

Títols més adequats

1. BISBE DE ROMA: el títol eclesiològic bàsic: designa la funció primacial del papa que com a bisbe de Roma, "presideix l'assemblea de l'amor que és l'Església" (Ignasi d'Antioquia), elegit pel clergat romà, des 1059 ho és pels cardenals, titulars d'una església romana. Aquest títol és usat àmpliament per l'Encíclica, Ut Unum sint (1995). El seu equivalent i més usual al Vaticà II és "Romà Pontífex", on Pontifex designa tot bisbe. Benet XVI -seguint el gest conciliar de Pau VI- també va prescindir en el seu escut de la Tiara i com els altres bisbes va posar una Mitra.

2. SUCCESSOR DE PERE: el títol que qualifica el Bisbe de Roma: títol molt valorat per Orient i Occident, que es troba en el concili Vaticà I i que es repeteix àmpliament al Vaticà II. Similar a aquest, és el de "Vicari de Pere", tots dos incorporats al Missal.

3. PAPA: el títol més popular derivat de SANT PARE: del llatí, papa, pare, és el títol més popular i entranyable aplicat a Orient i Occident als bisbes i fins i tot als simples preveres. Progressivament va tendir a usar-se només per al bisbe de Roma, com "Sant Pare dels pares", és a dir, Pare dels bisbes que també són “pares”. La consagració d'aquest títol va ser obra de Gregori VII el 1075, amb la fórmula: "el Papa: és un nom únic al món".

4. SUPREM PASTOR DE L'ESGLÉSIA: títol sobre la dimensió pastoral plena del Ministeri Petrí: usat pel concili Vaticà I i II, encara que tenint present que el "Pastor etern" i el "vigilant/bisbe" (episcopus, a 1 Pe 2,15 ) de l'Església és Crist, i que, al seu torn, aquesta qualificació no enfosqueix als bisbes que són també "veritables pastors" de les seves esglésies segons el Vaticà II.

Títols menys adequats

5. Vicari de Crist: els concilis del Vaticà I i II usen aquest títol per nomenar el Papa, encara que seguint el seu ús històric inicial, el Vaticà II l'aplica també als bisbes "com vicaris i delegats de Crist" (Lumen Gentium 27). La raó és que papa i bisbes comparteixen el mateix episcopat.

6. Summe Pontífex: títol propi de la República romana donat al Cèsar. El seu ús es troba en els dos concilis del Vaticà I i II, també aplicats a Crist. El títol pròper de Cap de l'Església, aplicat inicialment a l'Església romana, el Vaticà II ho va complementar amb l'adjectiu de "visible" (LG 18), ja que és "cap secundària i visible" respecte a Crist.

Altres títols usats

7. Servent dels servents de Déu: títol d'inspiració bíblica, present en Agustí: "servent de Crist i dels serfs de Crist" i en la Regla de sant Benet per l'abat, és el preferit pel papa Gregori el Gran († 610) i per Bernat de Claravall († 1153) en la fórmula encunyada per la seva monjo, el Papa Eugeni III: "presideixes l'Església per servir" (praesis ut prosis). El seu ús es va convertir en regla general com a inici dels documents pontificis a partir del segle IX mantenint-se fins als nostres temps.

8. Patriarca d'Occident: títol que recorda la Pentarquía, o els cinc Patriarcats de l'Església del primer mil·lenni: Roma, Constantinoble, Alexandria, Antioquia i Jerusalem, i que va ser suprimit al Annuario pontificio a partir del 2006. Un comunicat del Pontifici Consell per a la Unitat dels Cristians justificar aquesta supressió per l'ambigüitat geogràfica de l'adjectivació "d'Occident", ja que "des de l'inici va ser poc clar, obsolet i pràcticament no utilitzat, encara que això no canvia el reconeixement romà a les antigues esglésies patriarcals (cf. LG 23) ".

9. Sobirà de l'Estat Vaticà: durant llargs segles el Papat va tenir els Estats Pontificis l'origen llegendari dels quals és la "Donació de Constantí" († 337). Aquest poder temporal va créixer a través dels temps i contaminar l'espiritual -com deplorava Dante (Infern XIX, 115-117)-, encara que va constituir una base per a una certa autonomia "política" en una llarga etapa de l'Església catòlica llatina. Finalment, com Estats van deixar d'estar sota el Papa a l'any 1870 amb la unificació italiana. No va ser fins gairebé seixanta anys després que per mitjà dels Pactes Lateranenses amb l'Estat italià (11.II.1929, ratificats el 1948 i actualitzats el 1984), es va reconèixer el peculiar i petit Stato della Città del Vaticano.